The Tió in Catalonia

18th century engraving

The Catalan Tió (or shitting log) is a tradition which congregates -on December 25^th- thousands of families around a log or “soca” called Tió, preserving thus a rite which probably had its roots in ancient Indo-European tree worship.

The Christmas or Winter solstice Tió (which is an ancient Catalan word for “big log”) is firstly documented in Catalonia in the 17^th century, though it has always claimed to be much older. This type of celebration is very similar to other tree worshipping rites as the Yule log in the Germanic territory, even though it can be different sometimes. Anyway, the Tio was made of oak wood, a typical sacred tree from the Indo-European tradition linked to fertility.

Nowadays, the ritual goes like this: the Tio is decorated with a face, wears a hat and smokes a pipe. Once placed at home, it is fed with seasonal fruit and covered with a blanket. The fruit disappears -parents hide it- and kids think the Tio is eating it. On the night of December 24^th, parents put small gifts and sweets under Tio's blanket. Next morning, kids hit the Tio with canes, whilst singing a song. They take off the blanket and find the hidden sweets.

The song goes like this:

Caga tió -shit tió-


ametlles i torró -almonds and nougat

no caguis arangades -do not shit mackerels


que són massa salades -they are too salty


caga torrons -shit nougat


que són més bons -which are really nice


Caga tió -shit tió


ametlles i torró -almonds and nougat


si no vols cagar -if you don't want to shit


et donaré un cop de bastó -with my cane you will be hit!

But the primeval rite was not that innocent. In the past, it was known that the log was burnt in a fireplace from the day of the winter solstice until Epiphany day (January 5^th). Its ashes were used for household remedies and as a talisman for protection. All this symbolised the eternal renewal of the seasonal cycle. The food and prayer offerings perpetuated the ancestor worship, and enhanced the preservation of the family nucleus, and its flame evoked the solar light, now almost gone. In fact, this ritual was attacked by the Braga bishop in the 7^th century. In the French Provence there existed a variation of the rite in which the family walked thrice around the house carrying the log, and finally poured wine on it and recited a prayer.

Animal shaped tió

Celebrations around a log are not just exclusively found in Catalonia, as it has been said, they are a reminiscence of the tree worshipping traditions that guaranteed the community health and prosperity. At the same time, they were a way to worship the ancestors and the family name. It has been claimed that the Tio is just a re-formulation of the Germanic Yule Tree, and it is quite possible, as its presence in Catalonia precedes the arrival of this tradition, and it has always been seen as something typical from our lands.

Unfortunately, the Tió cannot compete with the Yule tree from the Germanic (Norse also) tradition, and I assume that, if it is not preserved, it will be lost in a couple of decades. I thinks this is something to remember: though it has now been infantilised and made quite childish, the Tio was our original Yule Tree, our link to Sacred Nature.

Enciclopedia de la fantasia Popular catalana – Joan Soler i Amigó

Imágenes de Wikipedia.  

Bruixots reals al Maresme

Aquells qui van recollir els testimonis del passat van tractar als “bruixots” de forma diferent a les bruixes. Els homes, (qui sap si realment ho eren, o quants van arribar a ser-ne), els quals mai no fóren considerats bruixots, sinó que fóren considerats practicants d'Alta Màgia, sovint prestant-se a caçar bruixes. Aquest oportunisme fa dubtar de la fiabilitat d'aquells mal anomenats “bruixots”, però això no elimina la possibilitat que n'existissin. Homes que, lluny de l'alquímia inte·lectualitzada i l'Alta Màgia, també feien pactes secrets i practicaven les Arts. 

Tot i no comptar amb massa històries sobre bruixots a Catalunya, és al Maresme on trobem un seguit de personatges misteriosos. Ara bé, com ja podem imaginar, fins i tot els homes que practicaven la màgia i la bruixeria sempre serien més ben valorats que les seves homòlogues femenines, tot i que els seus actes fossin socialment reprovables. Els casos que aquñi s'expliquen, foren documentats i reals.

Fem una ullada al cas d'Antoni Puig, bruixot de Torroella de Montgrí, qui, l'any 1603, va confessar que mentre estava treballant un dia a pineda de Mar, se li aparegué un bruixot anomenat Ovu, que li prometé riqueses i proesperitat si l'acompanyava. A més, li va explicar una sèrie de secrets per a arribar a ser metge i saber com fer medicines amb les plantes. Tot això, a canvi de la seva ànima, que Puig li entregà signant un compromís de 3 anys. Durant aquell temps, Antoni Puig va exercir la medicina fins que un dia, un nen va morir a causa del remei que el bruixot li havia recomanat.

Al cap d'un període de tribulacions, el diable Ovu se li tornà a aparèixer, i va convidar al bruixot a anar al Montnegre. Allí, el bruixot tornà a fer un ritual per a renovar el seu tracte amb el diable, però va recitar de forma equivocada les oracions, i tot va desaparèixer. Després d'aquell trànsit, Puig es va entregar a la Inquisició, amb la qual cosa van obtenir una confessió sense tortura. Com a càstig, Puig només va haver de servir 5 anys a l'hospici local.

Mirem per exemple, el cas de Ramon Polanya, bruixot de Canyamars

Primer de tot, cal recordar que a l'àrea del Maresme, la bruixeria estava relacionada estretament amb la creació de les tempestes, cosa que en una època de mini-glaciació, no podia ser més que una senyal de màgia diabòlica. Mitjançant el fum d'una foguera, els bruixots duien la tempesta allí on volguessin. La única forma d'evitar que les tempestes arribessin als pobles era fent sonar les campanes. Aquesta idea va romandre al inconscient col·lectiu durant més de tres segles.

I aquí apareix el cas de Ramon Polanya, un bruixot habitant de Canyamars que era capaç de convocar les tempestes més impressionants de la zona. Polanya, que, segons contava Cels Gomis, visqué durant el segle XIX, era capaç de fer prediccions meteorològiques que es complien al mil·límetre. Apart d'aquesta capacitat, Polanya també la tenia jurada a certs habitants de Dosrius, en especial a Ramon Batlle, que a partir d'una discussió amb el bruixot, cada any perdia les seves collites.

Segons es diu, al cap de set anys, Polanya va confessar els seus fets, i a partir d'aquell moment dugué a terme un peregrinatge des de Dosrius al Corredor cada any de la seva vida.

Fonts:

-Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina - Ramon Coll Monteagudo

-La bruixeria popular catalana - Javier Tomeo

El Mestre

A aquestes alçades, seguir amb el ja trillat discurs del Diable com a Déu de la Bruixeria, resulta incomplet i simplista. El concepte extret de la demonització cristiana sistemàtica clarament va sorgir dels mateixos perseguidors. D'altra banda, la cantarella de la relació unilateral Cernunnos/Pan/Diable, ja fa temps que queda obsoleta i coixa. El Boc, en tant que Mestre iniciador, és una rica amalgama que patí modificacions crucials durant l'època més fosca de la nostra història. Més enllà de la malignitat o no de la figura, el Boc evolucionà en el nostra territori fins a tenir una dimensió particular tant rica com als altres territoris on la Bruixeria va subsistir.

Tot traçant l'etimologia de la paraula podem trobar elements que la connecten amb altres entitats folklòriques que resulten importants en aquest aspecte. El terme original *bhugo, possiblement procedent del proto-indoeuropeu, ve a significar 'cabra o cabró'. . Al mateix temps, comptem encara amb el terme cèltic Phooka o Pwcca, terme utilitzat per a anomenar una figura feèrica que prenia formes animals, que s'enduia als qui s'atrevien a muntar-lo a través d'una frenètica corredissa pel bosc fins a accidentar al jenet.

Molts antropòlegs afirmen que el Boc medieval era una evolució dels déus indoeuropeus com Pan, i certament el Boc en la seva manifestació medieval no resta exemte de riquesa metafísica. Tot i que pugui semblar que s'hagués despullat de totes les implicacions iniciàtiques un cop arribada l'Edat Mitjana, costa creure que les suposades bruixes i bruixots medievals i la seva praxi es basés només en un esperit demoníac (en el sentit més cristià de la paraula). Sembla ser que l'arrel del Boc també podria ser similar a un déu de la vessant més salvatge de l'ésser humà, un símbol del seu instint, connectat amb l'eterna idea del bosc.

De la mateixa manera, es fa molt difícil creure que els practicants de la Bruixeria que realment va existir a la nostra terra adoressin a una reforumlació pura i dura d'un déu pagà, mai influenciada pel Cristianisme. La figura dels dimonis creats pel Cristianisme aportà foscor, hermetisme i transgressió a un culte que d'altra forma hauria sigut impracticable. En la figura d'aquest nou Boc, més cru i complex, s'ajunten també trossos d'antigues deitats rurals i silvestres, íntimament relacionades amb la fertilitat, com Albert Fàbrega esmenta: “Seguramente muchas tribus primitivas de pastores adoraban el Boc, ya que de alguna manera era la clave para la supervivencia del ganado y, por tanto, de los hombres de quien dependían. (…) Los escritores clásicos recogían noticias de lugares donde Pan era adorado, y el Boc –como representación de Pan- se consideraba sagrado. Ciertos pueblos ganaderos, decían, criaban grandes ganados de cabras y apareaban los Bocs con las mujeres.” De nou, no es tracta únicament d'una vessant, sinó de la síntesi definitiva de tots aquests trets.

Hi ha autors com James George Frazer, La Rama Dorada, que postulen que el culte al mascle cabró provenia del culte agrari i de les estacions. Curiós és l'extracta de The Golden Bough on es diu que:

“En algunos sitios de Prusia, (…) a los niños se les advierte que no vayan a las mieses a coger acianos o centáureas y a las habichuelas a comer vainas, pues la cabra del centeno, la cabra del maíz, la cabra de la avena o la cabra de las habichuelas está allí agazapada y si van se los llevará o los matará. (…) Cerca de Straubing, en la Baja Baviera, dicen del hombre que corta la última mies que “tiene la cabra del maizal”, o “la cabra del trigal” o “la cabra del avenal”, según sea la cosecha. Además, ponen en la última hacina dos cuernos y la denominan “la cabra cornuda”. (…) (p. 517)

El Boc, fins i tot en la imatgeria medieval del sabbat de les bruixes, és un iniciador que treu al Bruixot i a la Bruixa de casa, i els porta a través de la foscor de la nit, fins a l'esplanada, l'Altre Pla de l'existència. Per a això, l'iniciat s'abandona al Mestre i així aprèn a dur a terme la Màgia. El Boc observa, i fins i tot a vegades s'hi implica. Però sempre roman amb la Llum entre les Banyes. Aquest és el personatge que s'apareix a les cerimònies, com ara el Boch de Biterna, que va aparèixer esmentat per primera vegada en les “Oridnacions de les valls d'Àneu” (1424), on es deia que les bruixes de la zona es reunien a les nits per a adorar-lo. Curiosament, en caps dels textos d'aquella època es considerà que el Boch representés al Diable, i el culte allí descrit no es considerava demoníaca, sinó únicament màgic.

Això té certa relació amb un aspecte quasi bé mai tractat del Boc com a deitat de l'Alta Màgia. Un Mestre per a alquimistes, una idea primigènia del Baphomet. Ja sigui en la flama simbòlica que l'envolta, o en la ritualistica hermètica d'un aplec de bruixeria, el Boc també és un guardià de secrets i del coneixement més sagrat.

Actualment, és clar, a les esferes de la New Age no interesa donar trascendència ala figura del Boc com a reforumalció del Diable en el seu sentit més pur, sinó que aquestes tendències prefereixen reduir-ho tot a l'avantpassat directe d'un déu pagà, ignorant així qualsevol implicació (ja sigui anterior o posterior) en la creació del concepte.

Tant és si és adorat per la seva vessant amable, arquetípica de la Wicca, la imatge s'utilitza sense reflexionar-hi massa. Però es tracta d'un ens poderós fins i tot quan no s'acaba de comprendre: als no-coneixedors els espanta, i als que creuen conèixer no poden defugir el seu fosc magnetisme. El Boc de la Bruixeria és, al cap i a la fi, el hierofant definitiu, l'acompanyant en el camí de la Màgia que ha acompanyat als humans des del principi dels temps.